Biografia completa d'en Pere Casaldàliga - 1965 - 1973

Biografia completa d'en Pere Casaldàliga - 1965 - 1973

L'any 1965 és prefecte del Seminari claretià de Barbastre i el cap de poc temps anirà a Madrid per tal de dirigir l'antiga revista Iris de paz. Madrid li obre noves portes: a la premsa, en els cursets, entre els universitaris negres de Guinea, en els submons que ja li eren familiars de Sabadell i Barcelona. Iris es converteix en una revista tenyida de preocupació social. Tant que un article seu qualificant de "decepcionant" una declaració de l'Episcopat Espanyol, suposa la seva destitució.

Assessor Nacional dels Cursets de Cristianisme, el bisbe Pere fa el que pot per anar impregnant les comunitats cristianes espanyoles del nou aire del Concili. Juntament amb altres companys juga un paper fonamental en la renovació de la seva ordre religiosa amb la seva participació com a delegat al Capítol General de Renovació dels Missioners el 1967, que exigia el Vaticà II.

Un any més tard, el 1968, és enviat al Mato Grosso (Brasil) juntament amb el pare Manuel Luzón. La Missió té 150.000 km2, de rius, "sertao" i floresta, al nord-est del Mato Grosso, dins de l'Amazonia anomenada "legal", entre els rius Araguaia i Xingú. En tot el territori hi viuen entre 50 i 60 mil habitants. L' única carretera existent s'està obrint, vermella i polsosa. Lloc d'extrema pobresa, sense metge, correu, llum, telèfon, telègraf... La professora més qualificada és una dona amb poc menys d'un any i mig d'estudis elementals. Els missioners comencen a fer d'infermers, suplint els inexistents metges en la lluita contra la mort: malària, hepatitis, tètanus, deshidratació, desnutrició. En la primera setmana d'estada ha d'enterrar quatre nens a Sâo Félix, més tard n'haurà d'enterrar molts altres. Poc a poc la situació va oferint la seva cara real.

Les solucions arriben de mica en mica. Formen una escola de segon grau, per fer front a l'analfabetisme i un petit centre d'assistència mèdica. Es va construint un petit equip missioner. La Missió es converteix en Prelatura: Prelatura de Sâo Félix do Araguaia.

L'any 1970 escriu un informe-denúncia sobre la situació d'explotació i abusos que reben els peons anomenat Esclavitud i feudalisme al Nord del Mato Grosso, que no passa inadvertit. Comença a rebre advertències dels terratinents i latifundistes, i fins i tot de "veus amigues" de l' Església, demanant-li que no es posi en qüestions alienes al ministeri sacerdotal. La policia federal controla les seves passes.

Tot i els enemics que va guanyant, el Papa Pau VI decideix nomenar-lo bisbe. Casaldàliga vol renunciar-hi, però els seus companys el convencen, ajudats per la petició d'altres bisbes brasilers. Al final accepta el càrrec amb una condició: que el fet de ser bisbe no suposi un canvi en la seva manera d'actuar i conviure. El 23 d'octubre del 1971 és consagrat bisbe de la nova prelatura de Sâo Félix. D'aquell dia en són aquestes paraules tan clares i significatives del seu projecte:
 "La meva pobre vida no val més que la d'aquest peó de disset anys que hem enterrat aquest matí en el cementiri de l'Araguaia, sense nom i sense fèretre; aquest jove és la persona més important d'aquest dia".

La seva mitra és un barret de palla, el seu bàcul un rem de fusta, el seu anell episcopal l'envia a la seva mare... Aquesta decisió la valorava ell més tard amb aquesta reflexió "Això si, des del primer moment vaig voler ser Bisbe d'una altra manera;  el meu bàcul, la meva mitra, el meu anell havien de ser uns altres: pels pobres i els morts que m'encerclaven, pel desafiament que l' Església Llatinoamericana i tota l' Església del postconcili vivia en aquella hora".

La seva primera carta pastoral és: Una Església d'Amazonia en conflicte amb el latifundi i la marginació social. Més de 120 pàgines de les que només 45 són creació del bisbe, la resta són documents en els que les víctimes del latifundi i els seus testimonis narren la realitat i presenten denúncies: fets, estafes, xantatges, invasions, mals tractes, tortures,...

La vida de Casaldàliga és posada a subhasta, s'ofereixen recompenses a qui aconsegueixi apartar-lo per sempre. Són amenaçats tan ell com altres membres de l'equip de la prelatura. El peó Vicente Paulo de Oliveira, de la companyia Bordon SA, declara públicament: "Benedito Teodoro Soares, el dia 1 d'octubre em va demanar que matés al bisbe Pere, i per matar-lo ell em donaria una pistola del 38 i un passatge cap a on volgués. I una altra vegada, el dia 5 d'octubre, em va demanar insistentment que matés al bisbe Pere, i si jo el descobria ell em mataria".

El 1972 suposa una agudització dels conflictes. Una empresa latifundista destrueix un petit centre d'assistència mèdica que la Missió estava construint a Santa Terezina. Casaldàliga i l'equip de la prelatura decideixen reconstruir-lo. Es produeix un nou intent d'invasió i destrucció. Participa també la policia estatal. Els "posseiros" es defensen a trets. Hi ha ferits.

A finals d'any Casaldàliga i el seu equip publiquen els Objectius i linies bàsiques de la pastoral de la Prelatura, conseqüència de la detecció dels problemes de la zona. Les línies d'acció són clares: l'encarnació en la pobresa, en la lluita i en l'esperança del poble, l'educació alliberadora per la conscienciació i la promoció humana i la denúncia profètica.

L'objectiu d'en Pere i el seu equip ha estat sempre deixar ser protagonista al poble de la seva pròpia història: L'església de Sâo Félix no vol substituir la lluita i l'organització popular; procura ser instrument d'unió entre tots els treballadors de la terra... "donant informació s'ha aconseguit que aquestes organitzacions populars: sindicats, directoris polítics, clubs de mares, etc, caminin per si mateixos".

En aquest mateix sentit s'ha d'entendre la col·laboració amb altres organismes que han mantingut el bisbe i el seu equip: la CNBB (confederació Nacional de Bisbes de Brasil), la CPT (Comissió pastoral de la Terra) que pràcticament va néixer a Sâo Félix i llavors es va estendre per tot el país, el CIMI ( Consell missioner Indígena) i molts altres.