Biografia completa d'en Pere Casaldàliga - 1973 - 1989

Biografia completa d'en Pere Casaldàliga - 1973 - 1989

El 1973 tampoc és un any tranquil, el pare Jentel de l'equip de la prelatura és condemnat a  10 anys de presó "per atemptar contra la Seguretat Nacional". L'equip de la prelatura es troba vigilat per personal armat. Diversos seglars són detinguts i portats a Brasília, altres a la seu d'una coneguda empresa latifundista. Les gestions del president de la Conferència Episcopal del Centre-Oest fan que els alliberin quatre dies més tard. Al cap d'uns quants dies és el mateix bisbe Pere qui és interrogat un total de 16 hores en dos  dies. Les veus de protesta s'aixequen per tot el país: la Conferència Nacional de Bisbes, les Conferències Regionals, sacerdots, part de la premsa, la Nunciatura Apostòlica de Brasília... El nou papa Pau VI treu el cas a la presa de possessió del nou ambaixador brasiler de la  Santa Seu. El Tribunal Suprem Militar anul·la la sentència contra el pare Jentel, però l'expulsa del país (ell és francès). Gairebé 30 bisbes van fins a Sao Félix a testimoniar el seu recolzament al bisbe Pere, i uns 18 hi envien els seus representants. El moment difícil es supera. Els seglars detinguts són posats en llibertat. No s'han trobat càrrecs contra ells. Tot i els rumors -molt estesos- Casaldàliga no és expulsat del país.

Els anys següents no estan exempts de sang i de dolor. El bisbe poeta ha recollit les seves experiències d'aquest període en un llibre de títol molt significatiu: La muerte que da sentido a mi credo. Diario 1975-1977. A la llista de petits màrtirs de la lluita de cada dia per la defensa dels drets de tots, de la terra, de la sanitat, s'hi afegirà un nom: Joâo Bosco Burnier, sacerdot jesuïta, assassinat per la policia quan, juntament amb el bisbe Pere, anaven a interessar-se per unes dones que estaven sent torturades a la comissaria de Riberao Bonito. Dies després, el poble planta una creu en el lloc a on va ser assassinat el seu pastor i enderroca la presó. Des de llavors sempre es celebra l'aniversari del martiri del pare Joâo Bosco, amb la "Romeria dels Màrtirs de la Caminhada Llatinoamericana".

Entre dificultats la paraula de l'equip de Sâo Félix es va fent creïble i prestigiosa. El bisbe Pere és demanat al Parlament, a la CPI, comissió encarregada dels problemes relacionats amb la terra. Allà davant no té cap inconvenient per denunciar la misèria, inseguretat i desocupació permanents.

La defensa clara de la justícia implica en les intervencions del bisbe de Sâo Félix una opció nítida per la pau i la no violència. "Mai he defensat ni defenso la lluita armada ni la caiguda del règim. Ni les guerrilles. Sóc, això sí, totalment contrari a tota dictadura, capitalista o comunista, militar o civil. Estic contra tota violència i contra tot el que atempta contra els drets humans, sigui a Amèrica Llatina o a la Sibèria." (Declaracions a la revista Yelda, any 1977).

El 1977 també serà un any dur. Durant cinc mesos el bisbe Pere és objecte de titulars de premsa, polèmiques nacionals, sota l'acusació de "comunista i subversiu". Sembla organitzar-se una campanya contra els bisbes de Goiàs i de Sâo Félix. Cada cop va quedant més clara la importància de la persecució contra l'església valenta de Brasil. El 24 de gener de 1978 l'arquebisbat de Sâo Paulo publica un informe Repressió contra l'església a Brasil 1968-1978. Les dades són esgarrifoses (parla de religiosos detinguts, alguns torturats, altres assassinats, laics arrestats, amenaces de mort contra bisbes, expulsions de sacerdots estrangers,...).

Tot i aquesta pressió soferta, la vida d'en Casaldàliga i el seu equip a finals dels anys setanta es desenvolupa en un context de treball quotidià, atenció a les persones en la gran varietat de les seves situacions vitals, col·laboració amb moviments i coordinadores de reivindicació social, compromisos amb el CIMI, la CPT.

Els escrits d'en Pere acompanyen els seus fets. Cada mes es dirigeix al seu poble a través de l'Alvorada, butlletí de la prelatura, que és el vincle de comunicació del poble i les comunitats durant anys. La repressió, en els seus millors temps va falsificar vàries vegades la seva edició. Des del butlletí, cada mes, en Pere ha parlat amb la seva gent.

El 1981 era una data simbòlica: deu anys de "caminhada", de vida del bisbe Pere al servei del seu poble. Els bisbes brasilers aprofiten aquestes dates per nombrar al bisbe Pere "Vicepresident de la Comissió Pastoral de la Terra", vinculada a la Conferència Episcopal, premiant així el seu constant treball a favor de la defensa dels "posseiros".

Els reconeixements no impedeixen la part dolorosa del caminar de l'equip de la Prelatura. L'equip complet és sotmès a persecució, en moltes ocasions violenta. El mateix Pere és agredit per dos "matons", les activitats dels quals havien estat denunciades a l'Alvorada. Tornen a haver-hi rumors d'expulsió.

El 1983 el bisbe Pere rep el reconeixement del seu poble natal que l'anomena "Fill Predilecte de Balsareny".

Des de la seva arribada el 1968, el bisbe Pere no havia abandonat el Brasil. Ni tan sols quan la seva mare va morir, el 1983. Les raons eren ben clares i manifestades sovint per ell mateix: "No vaig sortir per por de no tornar a ser admès al país. Però quan vaig arribar al Brasil per primera vegada em vaig fer el propòsit de no sortir més. Era com cremar les naus". Tot i això, el 1985, Casaldàliga viatja a Nicaragua a donar suport amb la seva presència al dejuni començat per Miguel D'Escoto, Ministre d'Assumptes Exteriors de Nicaragua. El viatge no és particular, si no recolzat per la Prelatura de Sâo Félix que celebra simultàniament jornades de dejuni en suport a Nicaragua. En 24 hores Casaldàliga aconsegueix reunir el suport de 23 bisbes i la solidaritat de més de 200 associacions cíviques, religioses i socials del Brasil, al dejuni de d'Escoto. El viatge es converteix en notícia internacional, d'ell se'n fan ressò els mitjans de comunicació socials.

Casaldàliga deixa ben clar el sentit del seu gest: gest evangèlic per la pau, per l'autodeterminació i la no intervenció a Nicaragua i a l'Amèrica Central. "Volia contribuir d'alguna manera a sacsejar la consciència del Primer Món davant el que succeeix a Amèrica Central." (Declaracions a La Vanguardia el 30 de juliol de 1985).

Amèrica Llatina (la Pàtria Gran) porta molts anys en el cor d'en Pere, però aquesta primera sortida ho reafirma més. Des de llavors, de manera molt més exterioritzada, el seu nom es vincula a la lluita sempre pacífica per una Centramèrica diferent, per una Amèrica recobrada per la veritable democràcia, instaurada sobre la justícia, la pau, la llibertat i el respecte als drets humans.

"Cal sentir Centramèrica com una unitat de destí, com una fraternitat. Cal obrir els ulls al què de veritat succeeix a Nicaragua, El Salvador, Guatemala, Honduras i Costa Rica. Amb llibertat d'esperit davant l'imperi. Cal inventar gestos de solidaritat evangèlica. Cal viure en insurrecció evangèlica davant l'agressió. És hora de perdre la por a la història i a la profecia." (Declaracions fetes a Vida Nueva, al final del seu viatge, l'any 1985).

El maig de 1987 Casaldàliga torna a sortir del Brasil. Aquesta vegada visita a Mèxic als refugiats guatemaltecs, a Chiapas, Campeche. Torna a visitar El Salvador, Nicaragua i Panamà.

"Veig la necessitat d'estar prop de la gent que està vivint les conseqüències del difícil conflicte polític-militar, en els fronts de guerra, en els camps de refugiats." (Declaracions fetes a la revista italiana Nunc, el 1988).

El 1988 hi ha un fet important en la història de la prelatura i el seu bisbe. Casaldàliga realitza per primera vegada la seva visita "ad limina" a la Santa Seu i s'entrevista allà amb Joan Pau  II. En condicions normals el bisbe hauria fet aquesta visita abans. Les opcions de vida d'en Pere, les seves dificultats per sortir del país i la seva visió crítica de la veritable (evangèlica) eficàcia d'aquestes visites endarrereixen la seva realització.

El viatge d'en Pere al Vaticà es converteix també en notícia internacional. No és si no un altre gest del bisbe per traslladar a les autoritats de l'església les preocupacions, les vides i les morts dels homes i dones d'Amèrica Llatina, especialment dels més desafavorits. Abans de visitar al Papa, en Pere s'havia dirigit per carta a ell per traslladar-li les seves preocupacions i les del seu poble. La premsa internacional es fà ressò del viatge.

En mig de notícies de suposades tensions entre Casaldàliga i la Cúria Romana són molts els col·lectius cristians que, a tot el món, aixequen les seves veus per expressar el seu recolzament a la tasca del bisbe de Sâo Félix. En el cas d'Espanya són més de dos mil els catòlics que escriuen a Joan Pau II per demanar-li que ningú "qüestioni", inquieti o interrompi l'enorme labor evangèlica que està realitzant". Més de vint bisbes fan arribar també la seva veu: "res els obligarà a renunciar al servei dels pobles indígenes, cap al procés dels camperols i obrers i cap a la solidaritat llatinoamericana, especialment als pobles germans d'Amèrica Central".

Tampoc al dirigir-se a les jerarquies de l'església Catòlica el bisbe Pere abandona les seves conviccions:

"La solidaritat és més que un dret. És un deure. És l'amor fet públic, col·lectiu, polític. Ara més que mai hem d'assumir i concretar eficaçment la nostra solidaritat amb els pobles i esglésies de Centramèrica i particularment amb la prohibida de Nicaragua. Jo, de la meva part, seguiré sent solidari amb totes les meves possibilitats, fins a la mort."