Biografia completa d'en Pere Casaldàliga - 1989 - 2007

Biografia completa d'en Pere Casaldàliga - 1989 - 2007

El 1989 en Pere torna a Centramèrica. El 1990 és el vintè aniversari de la constitució de la Prelatura, moment de fer balanç de vint anys de "caminhada". L'església de Sâo Félix el fà. Algunes coses han canviat, altres es poden millorar. Van arribant reconeixements a nivell mundial. La Generalitat de Catalunya li atorga la "Creu de Sant Jordi" per la seva contribució a la cultura Catalana.

Però el nom d'en Pere Casaldàliga torna a saltar als mitjans. És a finals de 1990 quan Adolfo Pérez Esquivel, argentí, Premi Nobel de la Pau, presenta la candidatura de Casaldàliga al Premi Nobel de la Pau. "Veu dels que no tenen veu", "profeta i poeta", és com anomena Esquivel al bisbe de Sâo Félix. Un acte multitudinari serveix des de Catalunya per donar suport aquesta petició.

Són molts els col·lectius i persones que es mobilitzen recolzant la iniciativa: més de 60 ajuntaments catalans, diputats i senadors, eurodiputats, personalitats del món de la cultura, de la política, de l'educació, associacions i entitats de cooperació internacional, cristianes i no cristianes, treballadors de la informació, professors universitaris, estudiants,...

A Catalunya i a altres llocs d'Europa el bisbe Pere segueix sent una reivindicació del que encara és possible, una crida a la generositat i al compromís, a l'Home Nou. Així ho entenen persones que van utilitzant el seu nom per anomenar les seves organitzacions: "Amics del bisbe Pere Casaldàliga", "Comunitat Ameríndia Pere Casaldàliga".

El següent any en Pere fa el seu cinquè viatge a Centramèrica. Aquesta vegada més especial. Al Salvador, participa en la celebració de  'aniversari de la mort de Monsenyor Oscar Romero. També acompanya els jesuïtes de la UCA, on pocs mesos abans havien assassinat a Ellacuria i companys. El viatge, evidentment, és emocionant.

El 1991 són els primers vint anys de ministeri episcopal. Ell, camina amb la seva gent, però segueix alçant les veus per a tot el món, recorda a tots, a les seves cartes parla dels panamenys ocupats, del poble de Timor, dels palestins. Els seus escrits són un repàs del mapa del món: Guatemala, El Salvador, els desapareguts, Hondures, Brasil.

"La post-modernitat, el post-socialisme, el post-tot d'"ells", pot ser el nostre principi de tot. Potser el principi de la Democràcia, la veritable, per a cada persona, per a tots i cadascun dels pobles i no solsament per a les persones privilegiades o pels privilegiats pobles del primer món." (Carta circular del gener 1991).

El 1992 el Nobel no arriba, però el premi rebut per Rigoberta Menchú va ser una gran alegria per el bisbe Pere. El canvi de les institucions al Brasil no es va traduir en una situació radicalment diferent: els assassinats de "posseiros" han continuat. El butlletí Alvorada es veu obligat a seguir denunciant la injustícia. La Prelatura no es resigna a la producció literària. Verbo Films produeix el 1990 la pel·lícula "Ameríndia", escrita pel mateix bisbe Pere, com a contribució a la commemoració del V centenari.

Des del seu petit racó del món on hi té cabuda tot l'Univers, Casaldàliga segueix fent sentir la seva veu, una veu profètica, acompanyada per fets i gestos. El bisbe Pere vol portar més allà la democràcia:

"Nosaltres estem vivint ara la il·lusió de la democràcia, la qual per no ser una democràcia econòmica, no és democràcia. Ni és democràcia política. Ni evidentment democràcia social. Ni és democràcia cultural. L'indi i el negre no hi caben. Les minories ètniques, del tipus que siguin, tampoc".

"Només en la mesura que el Primer Món deixi de ser Primer Món podrà ajudar al Tercer Món. Per a mi això és dogma de fe. Si el Primer Món no es suïcida com a Primer Món, no pot existir "humanament" el Tercer Món".

Les seves grans obsessions segueixen vives: "els indígenes", "els negres", "els camperols". "El gran pecat econòmic-social d'Amèrica Llatina és el no haver fet la reforma agrària". El món obrer, les ciutats, segueixen en la seva preocupació.

Però sobre tot els seus companys de camí: els pobres. Quan molta gent comença a anunciar la mort de les utopies, Casaldàliga torna a cridar suaument:

"Sembla que cada dia hi ha més gent a l'Església, i en el món, que es mostra cansada de sentir a parlar de pobres i d'"opció pels pobres". Seria important, vital, que aquests senyors entenguessin que són molts els que fa més temps encara que estan cansats de ser pobres". (Les últimes cites reproduïdes són d'una entrevista a la revista Exodo, Madrid 1990).

A l'any 1994, es reforça la idea de continuar fent la Romeria al Santuari dels Màrtirs, ja que encara avui són moltes les persones que són mortes per la seva lluita per les causes de la defensa de la terra, dels indígenes, dels drets humans,...

Durant aquests anys, gràcies a l'equip del bisbat de Sâo Félix s'han portat a terme molts projectes per ajudar al desenvolupament de la regió, molts dels quals ara s'aglutinen en l'associació ANSA (Associació Nossa Senhora d'Assunçao), minicrèdits solidaris, gabinet de Drets Humans, producció de sucs de fruita natural, col·laboració amb la Fundació Fontilles per la prevenció i tractament de la Hansiniasis (lepra),...

La credibilitat de la Prelazia ha fet possible que estaments universitaris de Sâo Paulo s'interessessin per portar algunes Facultats a la regió, de manera que en el poble de Luciara, la gent de la regió pot estudiar algunes llicenciatures com Matemàtiques, Biologia, Estudis Empresarials, etc...

Durant aquests anys la regió de Sâo Félix s'ha duplicat en nombre d'habitants, alguns pobles que, quan en Pere va arribar no existien, ara tenen més de vint mil habitants.

Tot i que en molts aspectes hi ha hagut una gran millora: l'escolarització a la primària està força garantida, hi ha alguns metges i alguns centres mèdics de l'estat. Molts dels mateixos problemes continuen vius. Per això, l'equip de la Prelazia ha de continuar vetllant i denunciant el compliment dels drets humans. Per exemple, els pobles indígenes, que tot i tenir les seves terres reconegudes, continuen sent ocupats pels terratinents i menyspreats per part de la població. La reforma agrària continua sent una promesa incompleta.

El treball de denúncia constant fet per Casaldàliga, ja des de la primera Carta Pastoral sobre l'existència d'esclavitud al MatoGrosso, es fa palès per exemple l'any 2005 amb l'alliberament a la "fazenda Gameleira" de 1200 treballadors de canya de sucre en règim d'esclavitud.

L'any 2003 en Pere compleix els 75 anys i presenta la renúncia al Papa, la qual és acceptada, però no és fins al cap de dos anys i després de moltes incerteses sobre el futur de Casaldàliga, que el Vaticà nomena el que serà el seu successor al davant de la Prelazia.

El nou bisbe, Dom Leonardo Ulrich Steiner, franciscà, nascut a l'estat de Santa Caterina al sud del Brasil, accepta que en Pere continuï vivint a Sâo Félix i treballant pel seu Bisbat, de manera que la successió es fà de forma progressiva.

Casaldàliga continua sent una veu referent de les Causes dels més pobres, i aprofita la seva condició de Bisbe emèrit, per escriure els llibres que durant aquests anys al capdavant del Bisbat no ha pogut. Algunes d'aquestes publicacions són: "Antologia Personal", "Cartas marcadas", "Cuando los dias dan que pensar".

En el moment de la seva jubilació, són moltes les organitzacions i institucions que volen homenatjar-lo. Rep el premi Honoris Causa per la universitat de Campinas, per la universitat del Mato Grosso. I l'any 2006 rep amb un especial agraïment i satisfacció el Premi Internacional Catalunya, atorgat per la Generalitat de Catalunya.