27/12/2012

18 de desembre de 2012 bloc gustavoduch

Els titulars de premsa fa uns dies ho deien així: “Pere Casaldàliga obligat a fugir de Sao Fèlix do Araguaia per les amenaces de mort que ha rebut de grans terratinents per la seva defensa dels Drets Indígenes”. Nosaltres hi afegim que les amenaces a Dom Pedro, com l’anomenen a Brasil, son una altra mostra d’una globalització que fa de l’alimentació de les persones un negoci assassí pel Planeta i per a molts milions de persones. I Catalunya no n’és aliena.

Son ben coneguts molts interessos econòmics, polítics i/o geoestratègics que durant bona part del segle XX van ser la causa d’expulsar o fins i tot d’exterminar un gran nombre de pobles indígenes a tota Amèrica, també al Brasil. Com el poble Xavante, de la terra indígena Marãiwatsédé, que el 1964 van ser deportats en avions militars al sud de la regió per deixar lloc a la companyia agropecuària Suiá- Missú. En poc temps, Suiá-Missú es convertiria en una de les majors hisendes del món. Més tard en aquestes mateixes terres van entrar altres empreses o unes poques famílies que les convertirien en grans latifundis. Aprofitant la falta de regularització de les terres, moltes d’aquestes es van revendre il·legalment a petites famílies pobres que, tot i sabent que eren originàriament indígenes, ho veien com una oportunitat per sortir de la misèria.

A pocs quilòmetres d’aquest lloc viu des de fa 44 anys en Pere. I gràcies al compromís de persones com ell i la lluita incessant de les poblacions indígenes i altres col·lectius, s’ha desbloquejat el reconeixement a la història de la població indígena Xavante de Marãiwatsédé, fins al punt que ara, complint un mandat judicial, s’ha decidit executar el retorn de les terres que sempre havien habitat. Però é clar, a més del 80% de les terres Marãiwatsédé ara hi viuen “nous ocupants” que no estan d’acord en ser reubicats o desposseïts d’aquesta terra. I és en aquest moment de reparació històrica quan grans terratinents, utilitzant en la primera línia del front a les famílies dels petits assentaments, estan passant de la pressió política a l’ús de la força. I han començat amenaçant a qui més clarament s’ha posicionat amb el seu testimoni, en Pere Casaldàliga i altres persones o organitzacions que han defensat que la terra sigui retornada a qui li pertany, i que les famílies enganyades que hi viuen siguin reubicades a altres terres no utilitzades i on podrien recuperar la seva activitat.

No és d’estranyar que sigui ara que el monocultiu de soja per alimentar al bestiar està ja trepitjant l’Àrea Indígena Marãiwatsédé i apunt d’arribar a Sao Fèlix, quan es vol silenciar, entre d’altres, la veu compromesa d’en Pere Casaldàliga. Es vol imposar novament el monopensament neoliberal on acumular riquesa és suficient excusa per poder amenaçar la defensa dels drets fonamentals. És ara quan els cal silenciar qualsevol veu que pugi frenar l’avenç d’aquest agronegoci mundial, del que a Catalunya hi tenim part de la solució.

No cal anar allà per veure-ho amb els nostres ulls. Es pot fer per internet sense sortir de davant la pantalla de l’ordinador. Amb un programa que permeti veure la Terra des d’imatges aèries, fixant-nos en Brasil, Paraguai, Argentina, Bolívia o altres països que ens exporten la soja o el blat de moro. Sense necessitat d’ampliar massa es pot veure com la selva s’està tornant quadriculada, en grans parcel·les amb unes carreteres enmig que faciliten exportar aquesta soja des d’allà fins al port de Barcelona, Tarragona o qualsevol part del món. I aquesta soja entra dins el pinso dels nostres porcs, gallines o vaques, en un model productiu intensiu i contaminant que enriqueix a uns pocs a la mateixa velocitat que ofega a la petita pagesia catalana.

En definitiva, comença a ser el moment de sentir-nos més partícips quan els mitjans fan ressò d’unes mares argentines denunciant avortaments per culpa de les fumigacions dels camps de soja al costat del seu barri, o quan a Paraguai assassinen a 10 pagesos que es resistien a abandonar els seus assentaments perquè grans companyies volen per fer monocultiu de soja transgènica, o quan coneixem que en Miguel Galvan, pagès argentí, és assassinat per la mateixa cobdícia.

I potser començarem a entendre que per evitar que gent com en Pere Casaldàliga sigui amenaçada per la seva defensa dels drets indígenes, també cal que nosaltres lluitem aquí per que la alimentació catalana estigui basada en els nostres propis recursos productius i en les mans de moltes, petites i sostenibles agricultures locals.

David Fitó y Gustavo Duch (*) de la Revista SOBIRANIA ALIMENTÀRIA, BIODIVERSITAT I CULTURES

27/12/2012

feta per Paulo Gabriel
EL CAP I EL COR PODEN CAMINAR MOLT, ENCARA QUE SIGUI AMB BENGALA

Pere Casaldàliga, 82 anys, bisbe emèrit de la Prelatura de São Félix do Araguaia, MT, missioner claretià, ha estat 43 anys el primer bisbe d’aquesta Prelatura. Avui, gran i malalt, acostuma a dir “ara estic acaronant la mandra i l’esperança”. Pràcticament no es mou de São Félix per causa de la malaltia de Parkinson. Viu rebent persones de les més variades condicions, creences i ideologies; llegint molt, responent cartes i missatges, resant i celebrant amb la comunitat. Sempre acollidor i amb bon humor, la seva presència continua animant la “caminhada” d’una Església compromesa amb les causes majors de la justícia i de la pau, de la problemàtica indígena, de les lluites per la terra, de defensa del medi ambient i de la solidaritat.

Paulo Gabriel: El dia 16 de febrer vas complir 82 anys. Envellir, què és?...

Pere Casaldàliga: En primer lloc, consti que la vellesa no és la millor edat, com es diu una mica frívolament; És l’última, això si. Envellir pot ser de moltes maneres. Infeliçment també depèn en gran part de la situació social de la persona vell o vella (i dic “vell o vella”, perquè em sembla més natural). Així per a tots i totes envellir és anar perdent energies, flexibilitat, de vegades el bon humor, disponibilitat. “Cavall vell” com dic jo; Un camperol em va replicar: “cavalo velho, pasto novo”. I jo afegeixo: “a prop de casa”. Avui en els dos móns , el Primer i el Tercer, es viu amb freqüència la vellesa en solitud; en la pobresa, fins i tot amb un tractament de luxe, però lluny, que no incomodi. Hi ha moltes residències de diverses categories, però sense escalfor, en la fredor, en l’oblit real.

Paulo Gabriel: Fa uns 20 anys, que pateixes de Parkinson. Sols dir: “Germà Parkinson”. Què significa això?

Pere Casaldàliga: Bé, a vegades el Parkinson, més que germà, és un cosí de lluny. Però he de dir amb sinceritat que, davant de tanta vellesa malalta, matxucada, el meu Parkinson és molt comprensiu. No tinc dolor, no estic impossibilitat. Ara bé, evidentment, se sent el Parkinson com una maregassa que s’apodera de l’organisme, de certes funcions vitals. A mi, per exemple, m’agradava molt caminar, ara estic limitat a l’espai de la casa, i tinc veritable enyorança de les muntanyes, de les caminades, de certes trobades...

Seria molt ingrat si no reconegués l’atenció carinyosa amb la qual m’acompanya el poble, els companys i companyes de la comunitat, persones solidàries de Brasil, del món. Puc resar, llegir, atendre visites, veure alguns vídeos, compartir inquietuds i esperances. Així, en resumides comptes, la meva vellesa, per a mi, és la millor edat: ja que no en tinc cap altra.

Diuen que els vells, com que no podem pecar, ens dediquem a donar consells. Per a mi mateix em primer lloc i per a tots i totes , vells i joves, el desafiament és la convivència, una convivència en el respecte, en l’estimació, en el carinyo. Sempre i cada vegada més en aquesta autèntica fe cristiana que és: la confiança en el Déu de la Vida, el compartir diàriament el Misteri Pasqual, la comunió amb les grans causes del Regne, a l’Església i a la Societat, i en els diferents móns enllà. El cap i el cor poden caminar molt, encara que sigui amb bengala.

Paulo Gabriel: I la mort ?

Pere Casaldàliga: La mort és el final de la vida temporal. És el pas cap a l’eternitat, un traspàs pasqual. Sempre en la vida. Un gran escriptor amic, Llorenç Gomis, va publicar les seves memòries amb aquest títol: “Una temporada a la Terra”. Jo dic sempre que la nostra alternativa és: vius mortalment o ja vius ressuscitat. La mort em mereix molt respecte: Por, em sembla que no. Tinc un poema que diu: “...I arribaré amb esglai de veure que vaig caminar tota la vida a la palma de la Teva Ma”.

Paulo Gabriel: El dia 24 de març es compleixen 30 anys del martiri de Don Romero. Has escrit un missatge per aquesta data. Està viu Sant Romero de la Nostra Amèrica?

Pere Casaldàliga: A la Nostra Amèrica i al Món. És un sant universal, dels catòlics, dels evangèlics, i fins i tot dels ateus, per la seva espiritualitat integral, per la seva santedat mística i política, per haver donat la vida en la seva opció pels pobres i per enfrontar-se profèticament als poderosos dels diners, de la prepotència, de les armes. Ell va prometre: “Si em maten ressuscitaré en el poble de El Salvador”. Està ressuscitant, essent pasqua en la Pasqua, profeta universal.

27/12/2012

Nota de solidaritat amb Dom Pedro Casaldàliga

Al acostar-se la desocupació de la Terra Indígena Marâiwatsèdè, després de més de 20 anys d’invasió, quan els no indígenes han de ser retirats d’aquesta àrea, es multipliquen les manifestacions de fazendeiros, polítics i dels propis mitjans de comunicació contra l’acció de la justícia.

En aquest moment de desesperació, una de les persones de més rellevància que els invasors i els que els defensen veuen és Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Sâo Félix do Araguaia, a qui volen, de manera irresponsable i sense escrúpols, imputar la responsabilitat per la demarcació de l’àrea Xavante a les terres del Posto da Mata.

Les entitats que signem aquesta nota volen exterioritzar la nostra més estricta solidaritat a Dom Pedro. Des del moment que va trepitjar aquesta terra de l’Araguaia i més exactament, des de que va ser consagrat bisbe de la Prelazia de Sâo Félix do Araguaia, la seva acció sempre va ser en defensa dels
interessos dels més pobres, els pobles indígenes, els posseiros i els peons. Tots sabem que Dom Pedro i la Prelazia sempre han donat suport a totes les ocupacions de terra pels posseiros i els sense terra i com aquestes ocupacions han sigut el suport que ha possibilitat la creació de la majoria dels municipis de la regió.

En relació a la terra indígena Marâiwatsèdè, dels Xavantes, els primers habitants de la regió en les dècades de 1930, 40 i 50 són testimonis de la presència dels indígenes a la regió i com ells rondaven per tota l’àrea. Va ser amb l’arribada de les empreses agropecuàries, a la dècada del 1960, amb el suport del govern militar, que la Suiá Missu es va establir a les proximitats d’una de les aldees i fins i tot va aconseguir el suport del Servei de Protecció a l’indi per veure’s lliure de la presència dels indígenes. La premsa nacional va donar la notícia que 289 Xavantes de la regió que van ser transportats en avions de la FAB, el 1966, cap a l’aldea de Sant Marcos, en el municipi de Barra do Garças.

El 1992, la AGIP, empresa italiana que havia comprat la Suia Missu de les mans de la família Ometto, es va voler desfer d’aquestes terres. En ocasió de l’ECO-92, sota pressió fins i tot internacional, l’empresa va destinar 165.000 hectàrees pels Xavantes que, durant tot aquest temps, somiaven en tornar a la terra d’on havien estat expulsats. Immediatament terratinents i polítics de la regió van fer una gran campanya per ocupar l’àrea que havia estat reservada als Xavantes, precisament per impedir que ells retornessin. El dia 20 de juny de 1992, algunes àrees havien estat ocupades i es va fer una reunió al Posto da Mata, a la que hi van participar polítics de Sâo Félix do Araguaia i d’Alto Boa Vista i també hi havia periodistes. La reunió va ser tota gravada. Les converses deixen ben clar que la invasió de l’àrea era per impedir la tornada dels Xavantes. “Si la població ha cregut correcte prendre aquestes terres en lloc de donar-la als indis, nosaltres hem de donar suport al poble” (José Antônio de Almeida- Bau, aldalde de Sâo Félix do Araguaia). “La finalitat d’aquesta reunió és intentar organitzar millor als posseiros que estan dins de l’àrea... Si es tracta de col·locar l’indi en el seu habitat natural, l’hem d’enviar cap a Jacareacanga, o l’Amazones, o al Pará...” (Osmar Kalil – Mazim, candidat a l’alcaldia de Alto Boa Vista). Nosaltres ajudem fins que tots els posseiros d’aquí siguin situats... Ha arribat un punt, o nosaltres o ells (els Xavante) perquè nosaltres tenim el dret... Diuen que aquí tenim molts indis? Aquells que estan preocupats amb l’assentament dels indis. Hi ha un munt de països que no tenen indis. Podem portar-ne la meitat... A Itàlia tenen indis? No, no en tenen! Porta’ls! Porta’ls cap allà! Carrega cap allà! Ara, no vinguis a jugar amb nosaltres, no... (Filemon Costa Limoeiro, en aquella època era funcionari del Fòrum de Sâo Félix do Araguaia.

L’Àrea reservada pels Xavante va ser tota ocupada pels fazendeiros, polítics i comerciants. Molt petits van ser incentivats i recolzats a ocupar algunes petites àrees per donar cobertura als grans. El govern de la República, però estava actuant i després, el 1993, va declarar l'àrea com terra indígena que va ser demarcada i aprovada el 1998 pel president Cardoso. No és fins ara que la justícia està reconeixent de manera definitiva el dret major dels indis. El que D. Pedro sempre ha demanat, en relació a aquesta terra, ha estat que els petits que van entrar enganyats, fossin assentats en altres terres de Reformes Agràries. Però el que es veu, tan abans com ara, és que els petits continuen sent utilitzats pels grans i pels polítics amb la intenció de no garantir als pobles indígenes un dret que els hi és reconegut per la Constitució Brasilera.

Una vegada més, volem manifestar la nostra solidaritat a Dom Pedro i denunciar aquesta mentida per part d’aquells que intenten eximir-se de la seva responsabilitat sobre la situació de sofriment, tensió i amenaça de violència que ells mateixos van crear, passant aquesta responsabilitat als nostre bisbe
emèrit.

5 de desembre de 2012

Conselho Indigenista Missionário – CIMI - Brasília
Comissão Pastoral da Terra – CPT - Goiânia
Escritório de Direitos Humanos da Prelazia de São Félix do Araguaia – São Félix do Araguaia
Associação de Educação e Assistência Social Nossa Senhora da Assunção – ANSA – São Félix do Araguaia
Instituto Humana Raça Fêmina – Inhurafe – São Félix do Araguaia
Associação Terra Viva – Porto Alegre do Norte
Associação Alvorada – Vila Rica
Associação de Artesanato Arte Nossa – São Félix do Araguaia
Grupo de Pesquisa Movimentos Sociais e Educação - GPMSE - Cuiabá
Associação Brasileira de Homeopatia Popular – ABHP - Cuiabá
Fórum de Direitos Humanos e da Terra de Mato Grosso - FDHT - Cuiabá
Fórum Matogrossense de Meio Ambiente e Desenvolvimento – FORMAD - Cuiabá
Centro Burnier Fé e Justiça – CBFJ - Cuiabá
Instituto Caracol – ICARACOL - Cuiabá
Rede de Educação Ambiental de Mato Grosso – REMTEA - Cuiabá

Pàgines