27/12/2012

Tal i com us informaven a la carta nº 70, la Prelazia de Sâo Félix està passant un moment difícil amb la situació dels indígenes Xavantes.

Una delegació de 10 indígenes va estar a Brasília, el passat 17 de setembre, per tal de reunir-se amb el vicepresident del Tribunal Regional Federal, amb l’objectiu de que es deixés sense efecte la suspensió de l’entrega definitiva de la terra als Xavantes.

El mes de juliol, la FUNAI va entregar a la justícia federal de Mato Grosso el plànol de la devolució de les terres als indígenes, que va ser homologat, però aquest va ser suspès més tard, per l’òrgan judicial superior.

"Tots sabem que aquella àrea és nostra , que te els esperits dels nostres ancestres registrats en aquells arbres" diu el Xavante José de Arimateia. "Des de els nostres avis fins avui, nosaltres som Marâiwatsédé. Nosaltres som els últims fills del poble Marâiwatsédé. Des de que van ser expulsats  quan eren joves, els nostres avis van tenir l’esperança de tornar-hi vells a veure allà les netes, les fruites".

José explica que, de les 165.000 hectàrees homologades, els Xavantes ocupen poc més de 30 mil. La resta és utilitzada il·legalment per prop de 400 "poseiros" i, especialment per "fazendeiros", empresaris de la fusta i "grileros". "No es veritat que visquin 7000 persones no indies allà. Son més o menys 400. Això es una invenció dels fazendeiros". Explica el Xavante.

En aquest context els Xavante, han sofert  els atacs dels latifundistes. Amenaces, assassinats , problemes de salut per culpa de les pressions i de la degradació ambiental,  i inclús una amenaça de mort, han estat dutes a terme pels "fazendeiros" invasors.

NOTA DEL CIMI:

El Consell  Indigenista Missioner manifesta i reafirma el seu incondicional recolzament als Xavantes de la Terra Indígena Maraiwatsede que fa 46 anys esperen que es faci efectiu el dret al seu territori tradicional.

Com ja va manifestar el Ministeri Públic Federal, mitjançant una nota, aquesta terra indígena va ser reconeguda com a tradicional no només via administrativa, pel decret del President de la República que el va homologar, sinó també judicialment, amb la sentència de la Justícia Federal de Mato Grosso l’any 2007. Posteriorment, aquesta decisió va ser reafirmada per unanimitat pel Tribunal Regional Federal-1ª Regió.

En la decisió col·legiada, els magistrats del TRF 1 van reconèixer l’àrea de Marâiwatsede com terra tradicional del poble Xavante, destinada a la possessió permanent d’aquesta comunitat indígena, incluint l’usdefruit exclusiu de les riqueses de la terra, dels rius i dels llacs que hi hagin, segons el que determina l’art. 231 de la Constitució Federal.

Per els magistrats, "les proves del procediment, revelen escandalosament, les conductes il·legítimes practicades pels dirigents de l’Agropecuària Suià- Missú l’any 1966, quan van promoure una clara expulsió dels indígenes de les seves terres. Primer sotmetent-los a l’extrema necessitat de supervivència per culpa de la degradació ambiental, que va provocar una dràstica reducció dels mitjans de subsistència i el seu posterior trasllat  a una petita àrea pantanosa, on van ser exposats a innumerables de malalties".

El Tribunal acaba la seva decisió, afirmant que la possessió  de les terres per part de les persones -no índies- sobre l’àrea objecte de litigi "és il·lícita i de mala fe, perquè eren coneixedors de que es tractava de terres tradicionalment ocupades pels indis Xavantes Marâiwtséde, i que fins i tot, va ser posteriorment reconegut per comunicat del President de la República".

Fa poc, el Jutge Federal Julier Sebastiâo va dictar la immediata expulsió de les persones foranies de la  terra indígena.

Entenem que qualsevol altra acció que no sigui la concretització de la retirada dels no indis de Marâiwatséde és  dilatòria  i fereix en l’essència els drets dels indígenes, durament conquerits després de molts anys d’espera i lluita.

Esperem que el Govern Federal faci efectiva la decisió judicial vigent.

Brasília (DF), 06 de setembre de 2012

CARTA DE LA COMUNITAT XAVANTE DE MARÂIWTSÉDÉ A LA SOCIETAT BRASILERA

CARTA DE LA COMUNITAT XAVANTE DE MARÂIWTSÉDÉ A LA SOCIETAT BRASILERA (català)

Carta de suport dels indis Tapirapés

27/12/2012

Nota de solidaritat amb Dom Pedro Casaldàliga

Al acostar-se la desocupació de la Terra Indígena Marâiwatsèdè, després de més de 20 anys d’invasió, quan els no indígenes han de ser retirats d’aquesta àrea, es multipliquen les manifestacions de fazendeiros, polítics i dels propis mitjans de comunicació contra l’acció de la justícia.

En aquest moment de desesperació, una de les persones de més rellevància que els invasors i els que els defensen veuen és Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Sâo Félix do Araguaia, a qui volen, de manera irresponsable i sense escrúpols, imputar la responsabilitat per la demarcació de l’àrea Xavante a les terres del Posto da Mata.

Les entitats que signem aquesta nota volen exterioritzar la nostra més estricta solidaritat a Dom Pedro. Des del moment que va trepitjar aquesta terra de l’Araguaia i més exactament, des de que va ser consagrat bisbe de la Prelazia de Sâo Félix do Araguaia, la seva acció sempre va ser en defensa dels
interessos dels més pobres, els pobles indígenes, els posseiros i els peons. Tots sabem que Dom Pedro i la Prelazia sempre han donat suport a totes les ocupacions de terra pels posseiros i els sense terra i com aquestes ocupacions han sigut el suport que ha possibilitat la creació de la majoria dels municipis de la regió.

En relació a la terra indígena Marâiwatsèdè, dels Xavantes, els primers habitants de la regió en les dècades de 1930, 40 i 50 són testimonis de la presència dels indígenes a la regió i com ells rondaven per tota l’àrea. Va ser amb l’arribada de les empreses agropecuàries, a la dècada del 1960, amb el suport del govern militar, que la Suiá Missu es va establir a les proximitats d’una de les aldees i fins i tot va aconseguir el suport del Servei de Protecció a l’indi per veure’s lliure de la presència dels indígenes. La premsa nacional va donar la notícia que 289 Xavantes de la regió que van ser transportats en avions de la FAB, el 1966, cap a l’aldea de Sant Marcos, en el municipi de Barra do Garças.

El 1992, la AGIP, empresa italiana que havia comprat la Suia Missu de les mans de la família Ometto, es va voler desfer d’aquestes terres. En ocasió de l’ECO-92, sota pressió fins i tot internacional, l’empresa va destinar 165.000 hectàrees pels Xavantes que, durant tot aquest temps, somiaven en tornar a la terra d’on havien estat expulsats. Immediatament terratinents i polítics de la regió van fer una gran campanya per ocupar l’àrea que havia estat reservada als Xavantes, precisament per impedir que ells retornessin. El dia 20 de juny de 1992, algunes àrees havien estat ocupades i es va fer una reunió al Posto da Mata, a la que hi van participar polítics de Sâo Félix do Araguaia i d’Alto Boa Vista i també hi havia periodistes. La reunió va ser tota gravada. Les converses deixen ben clar que la invasió de l’àrea era per impedir la tornada dels Xavantes. “Si la població ha cregut correcte prendre aquestes terres en lloc de donar-la als indis, nosaltres hem de donar suport al poble” (José Antônio de Almeida- Bau, aldalde de Sâo Félix do Araguaia). “La finalitat d’aquesta reunió és intentar organitzar millor als posseiros que estan dins de l’àrea... Si es tracta de col·locar l’indi en el seu habitat natural, l’hem d’enviar cap a Jacareacanga, o l’Amazones, o al Pará...” (Osmar Kalil – Mazim, candidat a l’alcaldia de Alto Boa Vista). Nosaltres ajudem fins que tots els posseiros d’aquí siguin situats... Ha arribat un punt, o nosaltres o ells (els Xavante) perquè nosaltres tenim el dret... Diuen que aquí tenim molts indis? Aquells que estan preocupats amb l’assentament dels indis. Hi ha un munt de països que no tenen indis. Podem portar-ne la meitat... A Itàlia tenen indis? No, no en tenen! Porta’ls! Porta’ls cap allà! Carrega cap allà! Ara, no vinguis a jugar amb nosaltres, no... (Filemon Costa Limoeiro, en aquella època era funcionari del Fòrum de Sâo Félix do Araguaia.

L’Àrea reservada pels Xavante va ser tota ocupada pels fazendeiros, polítics i comerciants. Molt petits van ser incentivats i recolzats a ocupar algunes petites àrees per donar cobertura als grans. El govern de la República, però estava actuant i després, el 1993, va declarar l'àrea com terra indígena que va ser demarcada i aprovada el 1998 pel president Cardoso. No és fins ara que la justícia està reconeixent de manera definitiva el dret major dels indis. El que D. Pedro sempre ha demanat, en relació a aquesta terra, ha estat que els petits que van entrar enganyats, fossin assentats en altres terres de Reformes Agràries. Però el que es veu, tan abans com ara, és que els petits continuen sent utilitzats pels grans i pels polítics amb la intenció de no garantir als pobles indígenes un dret que els hi és reconegut per la Constitució Brasilera.

Una vegada més, volem manifestar la nostra solidaritat a Dom Pedro i denunciar aquesta mentida per part d’aquells que intenten eximir-se de la seva responsabilitat sobre la situació de sofriment, tensió i amenaça de violència que ells mateixos van crear, passant aquesta responsabilitat als nostre bisbe
emèrit.

5 de desembre de 2012

Conselho Indigenista Missionário – CIMI - Brasília
Comissão Pastoral da Terra – CPT - Goiânia
Escritório de Direitos Humanos da Prelazia de São Félix do Araguaia – São Félix do Araguaia
Associação de Educação e Assistência Social Nossa Senhora da Assunção – ANSA – São Félix do Araguaia
Instituto Humana Raça Fêmina – Inhurafe – São Félix do Araguaia
Associação Terra Viva – Porto Alegre do Norte
Associação Alvorada – Vila Rica
Associação de Artesanato Arte Nossa – São Félix do Araguaia
Grupo de Pesquisa Movimentos Sociais e Educação - GPMSE - Cuiabá
Associação Brasileira de Homeopatia Popular – ABHP - Cuiabá
Fórum de Direitos Humanos e da Terra de Mato Grosso - FDHT - Cuiabá
Fórum Matogrossense de Meio Ambiente e Desenvolvimento – FORMAD - Cuiabá
Centro Burnier Fé e Justiça – CBFJ - Cuiabá
Instituto Caracol – ICARACOL - Cuiabá
Rede de Educação Ambiental de Mato Grosso – REMTEA - Cuiabá

26/12/2012

Celebrar un Jubileu del nostre Sant Romero d’Amèrica, és celebrar un testimoni que ens contagia de profecia, és assumir amb compromís les causes, la causa, per las quals el nostre Sant Romero és màrtir. Ell és un gran testimoni en el seguiment del Testimoni Major, el Testimoni fidel, Jesús. La sang dels màrtirs és aquell calze que tots, totes, podem i hem de beure. Sempre i en totes les circumstàncies, la memòria del martiri és una memòria subversiva Trenta anys han passat d’aquella Eucaristia plena a la Capella de l' “Hospitalito”. Aquell dia el nostre sant ens va escriure: “Nosotros creemos en la victoria de la resurrección”. I moltes vegades havia dit profetitzant un temps nou, “si me matan resucitaré en el pueblo salvadoreño”. Amb totes les ambigüitats de la història en procés, el nostre Sant Romero està ressuscitant a El Salvador, a la Nostra Amèrica, en el Món.

Aquest Jubileu ha de renovar en tots i totes nosaltres, una esperança, lúcida, crítica però invencible. “Tot és gràcia”, tot és Pasqua, si entrem a tot risc en el misteri del sopar compartit, la creu i la resurrecció.

Sant Romero ens ensenya i ens recorda que vivim una espiritualitat integral, una santedat tant mística com política. A la vida diària i en els processos majors de la justícia i la pau, “amb els pobres de la terra”, en la família, al carrer, en el treball, en el moviment popular i en la pastoral encarnada. Ell ens espera en la lluita diària contra aquesta espècie de “mara” monstruosa que és el capitalisme neoliberal, contra el mercat omnímode, contra el consumisme desenfrenat. La Campanya de la Fraternitat de Brasil, ecumènica aquest any, ens recorda la paraula contundent de Jesús: “No es pot servir a dos senyors alhora, a Déu i al diner”.

Responent a aquells que, en la Societat i a l’Església, intenten desmoralitzar la Teologia de l’ Alliberament, el caminar dels pobres en comunitat, aquesta altra manera de ser Església, el nostre pastor i màrtir replicava: “hi ha un ateisme més aprop i més perillós per a la nostra Església: l’ateisme del capitalisme quan els bens materials es posen com a ídols i substitueixen Déu”.

Fidels als signes dels temps, com Romero, actualitzant els rostres dels pobres i les urgències socials i pastorals, hem d’emfatitzar en aquest jubileu causes majors, veritables paradigmes algunes d’elles.

L’ecumenisme i macro ecumenisme, en diàleg religiós i en koinonia universal. Els drets dels immigrants contra les lleis de segregació. La solidaritat i intersolidaritat. La gran causa ecològica. (Precisament la nostra Agenda Llatinoamericana d’enguany està dedicada a la problemàtica ecològica, amb un títol desafiador: “Salvem-nos amb el Planeta”). La integració de la Nostra Amèrica. Les campanyes per la pau efectiva, denunciant el creixent militarisme i la proliferació de les armes. Urgint sempre unes transformacions eclesials, amb el protagonisme del laïcat, que va demanar Santo Domingo i la igualtat de la dona en els ministeris eclesials. El desafiament de la violència quotidiana, sobre tot en la joventut, manipulada pels mitjans de comunicació alienadors i per l’epidèmia mundial de les drogues.

Sempre i cada vegada més, quant més grans siguin els desafiaments, viurem l’opció pels pobres, l’esperança “contra tota esperança”. En el seguiment de Jesús, Regne endins. La nostra coherència serà la millor canonització de “Sant Romero d’Amèrica, Pastor i Màrtir”.

Pere Casaldàliga

Pàgines