09/02/2013

L’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga celebra la tornada a casa del Bisbe Pere. Agraïm tot el suport rebut, i les mostres de solidaritat amb el bisbe Casaldàliga i amb el poble Xavante.

El Bisbe Pere està de nou a casa, a Sâo Felix d’Araguaia la desintrusió de les terres de Marâiwatsédé  s’està realitzant sota control de la Policia Federal, les famílies que tenen dret de Reforma Agrària es van instal·lant en terres apropiades cedides pel Govern i a Sâo Félix el clima de tensió està controlat, el que ha possibilitat que el Bisbe Pere pugui començar el nou any al costat del seu poble.

Són moltes les mostres de suport que han arribat i estem convençuts de que el ressò internacional ha contribuït a que el procés de retorn de les terres al poble Xavante vagi endavant.

Aquest suport internacional a la causa indígena és molt important i cal que continuï,  cal vetllar  perquè siguin reconeguts els Drets de tots el Pobles Indígenes.

Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga.
Barcelona-Catalunya

Barcelona, 31 de desembre de 2012

27/12/2012

Tal i com us informaven a la carta nº 70, la Prelazia de Sâo Félix està passant un moment difícil amb la situació dels indígenes Xavantes.

Una delegació de 10 indígenes va estar a Brasília, el passat 17 de setembre, per tal de reunir-se amb el vicepresident del Tribunal Regional Federal, amb l’objectiu de que es deixés sense efecte la suspensió de l’entrega definitiva de la terra als Xavantes.

El mes de juliol, la FUNAI va entregar a la justícia federal de Mato Grosso el plànol de la devolució de les terres als indígenes, que va ser homologat, però aquest va ser suspès més tard, per l’òrgan judicial superior.

"Tots sabem que aquella àrea és nostra , que te els esperits dels nostres ancestres registrats en aquells arbres" diu el Xavante José de Arimateia. "Des de els nostres avis fins avui, nosaltres som Marâiwatsédé. Nosaltres som els últims fills del poble Marâiwatsédé. Des de que van ser expulsats  quan eren joves, els nostres avis van tenir l’esperança de tornar-hi vells a veure allà les netes, les fruites".

José explica que, de les 165.000 hectàrees homologades, els Xavantes ocupen poc més de 30 mil. La resta és utilitzada il·legalment per prop de 400 "poseiros" i, especialment per "fazendeiros", empresaris de la fusta i "grileros". "No es veritat que visquin 7000 persones no indies allà. Son més o menys 400. Això es una invenció dels fazendeiros". Explica el Xavante.

En aquest context els Xavante, han sofert  els atacs dels latifundistes. Amenaces, assassinats , problemes de salut per culpa de les pressions i de la degradació ambiental,  i inclús una amenaça de mort, han estat dutes a terme pels "fazendeiros" invasors.

NOTA DEL CIMI:

El Consell  Indigenista Missioner manifesta i reafirma el seu incondicional recolzament als Xavantes de la Terra Indígena Maraiwatsede que fa 46 anys esperen que es faci efectiu el dret al seu territori tradicional.

Com ja va manifestar el Ministeri Públic Federal, mitjançant una nota, aquesta terra indígena va ser reconeguda com a tradicional no només via administrativa, pel decret del President de la República que el va homologar, sinó també judicialment, amb la sentència de la Justícia Federal de Mato Grosso l’any 2007. Posteriorment, aquesta decisió va ser reafirmada per unanimitat pel Tribunal Regional Federal-1ª Regió.

En la decisió col·legiada, els magistrats del TRF 1 van reconèixer l’àrea de Marâiwatsede com terra tradicional del poble Xavante, destinada a la possessió permanent d’aquesta comunitat indígena, incluint l’usdefruit exclusiu de les riqueses de la terra, dels rius i dels llacs que hi hagin, segons el que determina l’art. 231 de la Constitució Federal.

Per els magistrats, "les proves del procediment, revelen escandalosament, les conductes il·legítimes practicades pels dirigents de l’Agropecuària Suià- Missú l’any 1966, quan van promoure una clara expulsió dels indígenes de les seves terres. Primer sotmetent-los a l’extrema necessitat de supervivència per culpa de la degradació ambiental, que va provocar una dràstica reducció dels mitjans de subsistència i el seu posterior trasllat  a una petita àrea pantanosa, on van ser exposats a innumerables de malalties".

El Tribunal acaba la seva decisió, afirmant que la possessió  de les terres per part de les persones -no índies- sobre l’àrea objecte de litigi "és il·lícita i de mala fe, perquè eren coneixedors de que es tractava de terres tradicionalment ocupades pels indis Xavantes Marâiwtséde, i que fins i tot, va ser posteriorment reconegut per comunicat del President de la República".

Fa poc, el Jutge Federal Julier Sebastiâo va dictar la immediata expulsió de les persones foranies de la  terra indígena.

Entenem que qualsevol altra acció que no sigui la concretització de la retirada dels no indis de Marâiwatséde és  dilatòria  i fereix en l’essència els drets dels indígenes, durament conquerits després de molts anys d’espera i lluita.

Esperem que el Govern Federal faci efectiva la decisió judicial vigent.

Brasília (DF), 06 de setembre de 2012

CARTA DE LA COMUNITAT XAVANTE DE MARÂIWTSÉDÉ A LA SOCIETAT BRASILERA

CARTA DE LA COMUNITAT XAVANTE DE MARÂIWTSÉDÉ A LA SOCIETAT BRASILERA (català)

Carta de suport dels indis Tapirapés

27/12/2012

feta per Paulo Gabriel
EL CAP I EL COR PODEN CAMINAR MOLT, ENCARA QUE SIGUI AMB BENGALA

Pere Casaldàliga, 82 anys, bisbe emèrit de la Prelatura de São Félix do Araguaia, MT, missioner claretià, ha estat 43 anys el primer bisbe d’aquesta Prelatura. Avui, gran i malalt, acostuma a dir “ara estic acaronant la mandra i l’esperança”. Pràcticament no es mou de São Félix per causa de la malaltia de Parkinson. Viu rebent persones de les més variades condicions, creences i ideologies; llegint molt, responent cartes i missatges, resant i celebrant amb la comunitat. Sempre acollidor i amb bon humor, la seva presència continua animant la “caminhada” d’una Església compromesa amb les causes majors de la justícia i de la pau, de la problemàtica indígena, de les lluites per la terra, de defensa del medi ambient i de la solidaritat.

Paulo Gabriel: El dia 16 de febrer vas complir 82 anys. Envellir, què és?...

Pere Casaldàliga: En primer lloc, consti que la vellesa no és la millor edat, com es diu una mica frívolament; És l’última, això si. Envellir pot ser de moltes maneres. Infeliçment també depèn en gran part de la situació social de la persona vell o vella (i dic “vell o vella”, perquè em sembla més natural). Així per a tots i totes envellir és anar perdent energies, flexibilitat, de vegades el bon humor, disponibilitat. “Cavall vell” com dic jo; Un camperol em va replicar: “cavalo velho, pasto novo”. I jo afegeixo: “a prop de casa”. Avui en els dos móns , el Primer i el Tercer, es viu amb freqüència la vellesa en solitud; en la pobresa, fins i tot amb un tractament de luxe, però lluny, que no incomodi. Hi ha moltes residències de diverses categories, però sense escalfor, en la fredor, en l’oblit real.

Paulo Gabriel: Fa uns 20 anys, que pateixes de Parkinson. Sols dir: “Germà Parkinson”. Què significa això?

Pere Casaldàliga: Bé, a vegades el Parkinson, més que germà, és un cosí de lluny. Però he de dir amb sinceritat que, davant de tanta vellesa malalta, matxucada, el meu Parkinson és molt comprensiu. No tinc dolor, no estic impossibilitat. Ara bé, evidentment, se sent el Parkinson com una maregassa que s’apodera de l’organisme, de certes funcions vitals. A mi, per exemple, m’agradava molt caminar, ara estic limitat a l’espai de la casa, i tinc veritable enyorança de les muntanyes, de les caminades, de certes trobades...

Seria molt ingrat si no reconegués l’atenció carinyosa amb la qual m’acompanya el poble, els companys i companyes de la comunitat, persones solidàries de Brasil, del món. Puc resar, llegir, atendre visites, veure alguns vídeos, compartir inquietuds i esperances. Així, en resumides comptes, la meva vellesa, per a mi, és la millor edat: ja que no en tinc cap altra.

Diuen que els vells, com que no podem pecar, ens dediquem a donar consells. Per a mi mateix em primer lloc i per a tots i totes , vells i joves, el desafiament és la convivència, una convivència en el respecte, en l’estimació, en el carinyo. Sempre i cada vegada més en aquesta autèntica fe cristiana que és: la confiança en el Déu de la Vida, el compartir diàriament el Misteri Pasqual, la comunió amb les grans causes del Regne, a l’Església i a la Societat, i en els diferents móns enllà. El cap i el cor poden caminar molt, encara que sigui amb bengala.

Paulo Gabriel: I la mort ?

Pere Casaldàliga: La mort és el final de la vida temporal. És el pas cap a l’eternitat, un traspàs pasqual. Sempre en la vida. Un gran escriptor amic, Llorenç Gomis, va publicar les seves memòries amb aquest títol: “Una temporada a la Terra”. Jo dic sempre que la nostra alternativa és: vius mortalment o ja vius ressuscitat. La mort em mereix molt respecte: Por, em sembla que no. Tinc un poema que diu: “...I arribaré amb esglai de veure que vaig caminar tota la vida a la palma de la Teva Ma”.

Paulo Gabriel: El dia 24 de març es compleixen 30 anys del martiri de Don Romero. Has escrit un missatge per aquesta data. Està viu Sant Romero de la Nostra Amèrica?

Pere Casaldàliga: A la Nostra Amèrica i al Món. És un sant universal, dels catòlics, dels evangèlics, i fins i tot dels ateus, per la seva espiritualitat integral, per la seva santedat mística i política, per haver donat la vida en la seva opció pels pobres i per enfrontar-se profèticament als poderosos dels diners, de la prepotència, de les armes. Ell va prometre: “Si em maten ressuscitaré en el poble de El Salvador”. Està ressuscitant, essent pasqua en la Pasqua, profeta universal.

Pàgines