27/12/2012

Tal i com us informaven a la carta nº 70, la Prelazia de Sâo Félix està passant un moment difícil amb la situació dels indígenes Xavantes.

Una delegació de 10 indígenes va estar a Brasília, el passat 17 de setembre, per tal de reunir-se amb el vicepresident del Tribunal Regional Federal, amb l’objectiu de que es deixés sense efecte la suspensió de l’entrega definitiva de la terra als Xavantes.

El mes de juliol, la FUNAI va entregar a la justícia federal de Mato Grosso el plànol de la devolució de les terres als indígenes, que va ser homologat, però aquest va ser suspès més tard, per l’òrgan judicial superior.

"Tots sabem que aquella àrea és nostra , que te els esperits dels nostres ancestres registrats en aquells arbres" diu el Xavante José de Arimateia. "Des de els nostres avis fins avui, nosaltres som Marâiwatsédé. Nosaltres som els últims fills del poble Marâiwatsédé. Des de que van ser expulsats  quan eren joves, els nostres avis van tenir l’esperança de tornar-hi vells a veure allà les netes, les fruites".

José explica que, de les 165.000 hectàrees homologades, els Xavantes ocupen poc més de 30 mil. La resta és utilitzada il·legalment per prop de 400 "poseiros" i, especialment per "fazendeiros", empresaris de la fusta i "grileros". "No es veritat que visquin 7000 persones no indies allà. Son més o menys 400. Això es una invenció dels fazendeiros". Explica el Xavante.

En aquest context els Xavante, han sofert  els atacs dels latifundistes. Amenaces, assassinats , problemes de salut per culpa de les pressions i de la degradació ambiental,  i inclús una amenaça de mort, han estat dutes a terme pels "fazendeiros" invasors.

NOTA DEL CIMI:

El Consell  Indigenista Missioner manifesta i reafirma el seu incondicional recolzament als Xavantes de la Terra Indígena Maraiwatsede que fa 46 anys esperen que es faci efectiu el dret al seu territori tradicional.

Com ja va manifestar el Ministeri Públic Federal, mitjançant una nota, aquesta terra indígena va ser reconeguda com a tradicional no només via administrativa, pel decret del President de la República que el va homologar, sinó també judicialment, amb la sentència de la Justícia Federal de Mato Grosso l’any 2007. Posteriorment, aquesta decisió va ser reafirmada per unanimitat pel Tribunal Regional Federal-1ª Regió.

En la decisió col·legiada, els magistrats del TRF 1 van reconèixer l’àrea de Marâiwatsede com terra tradicional del poble Xavante, destinada a la possessió permanent d’aquesta comunitat indígena, incluint l’usdefruit exclusiu de les riqueses de la terra, dels rius i dels llacs que hi hagin, segons el que determina l’art. 231 de la Constitució Federal.

Per els magistrats, "les proves del procediment, revelen escandalosament, les conductes il·legítimes practicades pels dirigents de l’Agropecuària Suià- Missú l’any 1966, quan van promoure una clara expulsió dels indígenes de les seves terres. Primer sotmetent-los a l’extrema necessitat de supervivència per culpa de la degradació ambiental, que va provocar una dràstica reducció dels mitjans de subsistència i el seu posterior trasllat  a una petita àrea pantanosa, on van ser exposats a innumerables de malalties".

El Tribunal acaba la seva decisió, afirmant que la possessió  de les terres per part de les persones -no índies- sobre l’àrea objecte de litigi "és il·lícita i de mala fe, perquè eren coneixedors de que es tractava de terres tradicionalment ocupades pels indis Xavantes Marâiwtséde, i que fins i tot, va ser posteriorment reconegut per comunicat del President de la República".

Fa poc, el Jutge Federal Julier Sebastiâo va dictar la immediata expulsió de les persones foranies de la  terra indígena.

Entenem que qualsevol altra acció que no sigui la concretització de la retirada dels no indis de Marâiwatséde és  dilatòria  i fereix en l’essència els drets dels indígenes, durament conquerits després de molts anys d’espera i lluita.

Esperem que el Govern Federal faci efectiva la decisió judicial vigent.

Brasília (DF), 06 de setembre de 2012

CARTA DE LA COMUNITAT XAVANTE DE MARÂIWTSÉDÉ A LA SOCIETAT BRASILERA

CARTA DE LA COMUNITAT XAVANTE DE MARÂIWTSÉDÉ A LA SOCIETAT BRASILERA (català)

Carta de suport dels indis Tapirapés

27/12/2012

Nota de solidaritat amb Dom Pedro Casaldàliga

Al acostar-se la desocupació de la Terra Indígena Marâiwatsèdè, després de més de 20 anys d’invasió, quan els no indígenes han de ser retirats d’aquesta àrea, es multipliquen les manifestacions de fazendeiros, polítics i dels propis mitjans de comunicació contra l’acció de la justícia.

En aquest moment de desesperació, una de les persones de més rellevància que els invasors i els que els defensen veuen és Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Sâo Félix do Araguaia, a qui volen, de manera irresponsable i sense escrúpols, imputar la responsabilitat per la demarcació de l’àrea Xavante a les terres del Posto da Mata.

Les entitats que signem aquesta nota volen exterioritzar la nostra més estricta solidaritat a Dom Pedro. Des del moment que va trepitjar aquesta terra de l’Araguaia i més exactament, des de que va ser consagrat bisbe de la Prelazia de Sâo Félix do Araguaia, la seva acció sempre va ser en defensa dels
interessos dels més pobres, els pobles indígenes, els posseiros i els peons. Tots sabem que Dom Pedro i la Prelazia sempre han donat suport a totes les ocupacions de terra pels posseiros i els sense terra i com aquestes ocupacions han sigut el suport que ha possibilitat la creació de la majoria dels municipis de la regió.

En relació a la terra indígena Marâiwatsèdè, dels Xavantes, els primers habitants de la regió en les dècades de 1930, 40 i 50 són testimonis de la presència dels indígenes a la regió i com ells rondaven per tota l’àrea. Va ser amb l’arribada de les empreses agropecuàries, a la dècada del 1960, amb el suport del govern militar, que la Suiá Missu es va establir a les proximitats d’una de les aldees i fins i tot va aconseguir el suport del Servei de Protecció a l’indi per veure’s lliure de la presència dels indígenes. La premsa nacional va donar la notícia que 289 Xavantes de la regió que van ser transportats en avions de la FAB, el 1966, cap a l’aldea de Sant Marcos, en el municipi de Barra do Garças.

El 1992, la AGIP, empresa italiana que havia comprat la Suia Missu de les mans de la família Ometto, es va voler desfer d’aquestes terres. En ocasió de l’ECO-92, sota pressió fins i tot internacional, l’empresa va destinar 165.000 hectàrees pels Xavantes que, durant tot aquest temps, somiaven en tornar a la terra d’on havien estat expulsats. Immediatament terratinents i polítics de la regió van fer una gran campanya per ocupar l’àrea que havia estat reservada als Xavantes, precisament per impedir que ells retornessin. El dia 20 de juny de 1992, algunes àrees havien estat ocupades i es va fer una reunió al Posto da Mata, a la que hi van participar polítics de Sâo Félix do Araguaia i d’Alto Boa Vista i també hi havia periodistes. La reunió va ser tota gravada. Les converses deixen ben clar que la invasió de l’àrea era per impedir la tornada dels Xavantes. “Si la població ha cregut correcte prendre aquestes terres en lloc de donar-la als indis, nosaltres hem de donar suport al poble” (José Antônio de Almeida- Bau, aldalde de Sâo Félix do Araguaia). “La finalitat d’aquesta reunió és intentar organitzar millor als posseiros que estan dins de l’àrea... Si es tracta de col·locar l’indi en el seu habitat natural, l’hem d’enviar cap a Jacareacanga, o l’Amazones, o al Pará...” (Osmar Kalil – Mazim, candidat a l’alcaldia de Alto Boa Vista). Nosaltres ajudem fins que tots els posseiros d’aquí siguin situats... Ha arribat un punt, o nosaltres o ells (els Xavante) perquè nosaltres tenim el dret... Diuen que aquí tenim molts indis? Aquells que estan preocupats amb l’assentament dels indis. Hi ha un munt de països que no tenen indis. Podem portar-ne la meitat... A Itàlia tenen indis? No, no en tenen! Porta’ls! Porta’ls cap allà! Carrega cap allà! Ara, no vinguis a jugar amb nosaltres, no... (Filemon Costa Limoeiro, en aquella època era funcionari del Fòrum de Sâo Félix do Araguaia.

L’Àrea reservada pels Xavante va ser tota ocupada pels fazendeiros, polítics i comerciants. Molt petits van ser incentivats i recolzats a ocupar algunes petites àrees per donar cobertura als grans. El govern de la República, però estava actuant i després, el 1993, va declarar l'àrea com terra indígena que va ser demarcada i aprovada el 1998 pel president Cardoso. No és fins ara que la justícia està reconeixent de manera definitiva el dret major dels indis. El que D. Pedro sempre ha demanat, en relació a aquesta terra, ha estat que els petits que van entrar enganyats, fossin assentats en altres terres de Reformes Agràries. Però el que es veu, tan abans com ara, és que els petits continuen sent utilitzats pels grans i pels polítics amb la intenció de no garantir als pobles indígenes un dret que els hi és reconegut per la Constitució Brasilera.

Una vegada més, volem manifestar la nostra solidaritat a Dom Pedro i denunciar aquesta mentida per part d’aquells que intenten eximir-se de la seva responsabilitat sobre la situació de sofriment, tensió i amenaça de violència que ells mateixos van crear, passant aquesta responsabilitat als nostre bisbe
emèrit.

5 de desembre de 2012

Conselho Indigenista Missionário – CIMI - Brasília
Comissão Pastoral da Terra – CPT - Goiânia
Escritório de Direitos Humanos da Prelazia de São Félix do Araguaia – São Félix do Araguaia
Associação de Educação e Assistência Social Nossa Senhora da Assunção – ANSA – São Félix do Araguaia
Instituto Humana Raça Fêmina – Inhurafe – São Félix do Araguaia
Associação Terra Viva – Porto Alegre do Norte
Associação Alvorada – Vila Rica
Associação de Artesanato Arte Nossa – São Félix do Araguaia
Grupo de Pesquisa Movimentos Sociais e Educação - GPMSE - Cuiabá
Associação Brasileira de Homeopatia Popular – ABHP - Cuiabá
Fórum de Direitos Humanos e da Terra de Mato Grosso - FDHT - Cuiabá
Fórum Matogrossense de Meio Ambiente e Desenvolvimento – FORMAD - Cuiabá
Centro Burnier Fé e Justiça – CBFJ - Cuiabá
Instituto Caracol – ICARACOL - Cuiabá
Rede de Educação Ambiental de Mato Grosso – REMTEA - Cuiabá

27/12/2012

feta per Paulo Gabriel
EL CAP I EL COR PODEN CAMINAR MOLT, ENCARA QUE SIGUI AMB BENGALA

Pere Casaldàliga, 82 anys, bisbe emèrit de la Prelatura de São Félix do Araguaia, MT, missioner claretià, ha estat 43 anys el primer bisbe d’aquesta Prelatura. Avui, gran i malalt, acostuma a dir “ara estic acaronant la mandra i l’esperança”. Pràcticament no es mou de São Félix per causa de la malaltia de Parkinson. Viu rebent persones de les més variades condicions, creences i ideologies; llegint molt, responent cartes i missatges, resant i celebrant amb la comunitat. Sempre acollidor i amb bon humor, la seva presència continua animant la “caminhada” d’una Església compromesa amb les causes majors de la justícia i de la pau, de la problemàtica indígena, de les lluites per la terra, de defensa del medi ambient i de la solidaritat.

Paulo Gabriel: El dia 16 de febrer vas complir 82 anys. Envellir, què és?...

Pere Casaldàliga: En primer lloc, consti que la vellesa no és la millor edat, com es diu una mica frívolament; És l’última, això si. Envellir pot ser de moltes maneres. Infeliçment també depèn en gran part de la situació social de la persona vell o vella (i dic “vell o vella”, perquè em sembla més natural). Així per a tots i totes envellir és anar perdent energies, flexibilitat, de vegades el bon humor, disponibilitat. “Cavall vell” com dic jo; Un camperol em va replicar: “cavalo velho, pasto novo”. I jo afegeixo: “a prop de casa”. Avui en els dos móns , el Primer i el Tercer, es viu amb freqüència la vellesa en solitud; en la pobresa, fins i tot amb un tractament de luxe, però lluny, que no incomodi. Hi ha moltes residències de diverses categories, però sense escalfor, en la fredor, en l’oblit real.

Paulo Gabriel: Fa uns 20 anys, que pateixes de Parkinson. Sols dir: “Germà Parkinson”. Què significa això?

Pere Casaldàliga: Bé, a vegades el Parkinson, més que germà, és un cosí de lluny. Però he de dir amb sinceritat que, davant de tanta vellesa malalta, matxucada, el meu Parkinson és molt comprensiu. No tinc dolor, no estic impossibilitat. Ara bé, evidentment, se sent el Parkinson com una maregassa que s’apodera de l’organisme, de certes funcions vitals. A mi, per exemple, m’agradava molt caminar, ara estic limitat a l’espai de la casa, i tinc veritable enyorança de les muntanyes, de les caminades, de certes trobades...

Seria molt ingrat si no reconegués l’atenció carinyosa amb la qual m’acompanya el poble, els companys i companyes de la comunitat, persones solidàries de Brasil, del món. Puc resar, llegir, atendre visites, veure alguns vídeos, compartir inquietuds i esperances. Així, en resumides comptes, la meva vellesa, per a mi, és la millor edat: ja que no en tinc cap altra.

Diuen que els vells, com que no podem pecar, ens dediquem a donar consells. Per a mi mateix em primer lloc i per a tots i totes , vells i joves, el desafiament és la convivència, una convivència en el respecte, en l’estimació, en el carinyo. Sempre i cada vegada més en aquesta autèntica fe cristiana que és: la confiança en el Déu de la Vida, el compartir diàriament el Misteri Pasqual, la comunió amb les grans causes del Regne, a l’Església i a la Societat, i en els diferents móns enllà. El cap i el cor poden caminar molt, encara que sigui amb bengala.

Paulo Gabriel: I la mort ?

Pere Casaldàliga: La mort és el final de la vida temporal. És el pas cap a l’eternitat, un traspàs pasqual. Sempre en la vida. Un gran escriptor amic, Llorenç Gomis, va publicar les seves memòries amb aquest títol: “Una temporada a la Terra”. Jo dic sempre que la nostra alternativa és: vius mortalment o ja vius ressuscitat. La mort em mereix molt respecte: Por, em sembla que no. Tinc un poema que diu: “...I arribaré amb esglai de veure que vaig caminar tota la vida a la palma de la Teva Ma”.

Paulo Gabriel: El dia 24 de març es compleixen 30 anys del martiri de Don Romero. Has escrit un missatge per aquesta data. Està viu Sant Romero de la Nostra Amèrica?

Pere Casaldàliga: A la Nostra Amèrica i al Món. És un sant universal, dels catòlics, dels evangèlics, i fins i tot dels ateus, per la seva espiritualitat integral, per la seva santedat mística i política, per haver donat la vida en la seva opció pels pobres i per enfrontar-se profèticament als poderosos dels diners, de la prepotència, de les armes. Ell va prometre: “Si em maten ressuscitaré en el poble de El Salvador”. Està ressuscitant, essent pasqua en la Pasqua, profeta universal.

Pàgines