17/03/2013

Casal Borja
C/Llaceres 30
Sant Cugat del Vallès

Com arribar-hi

Consulta el tríptic de la trobada

Per iniciar la reflexió publiquem la introducció fraterna d’en Pere Casaldàliga.

A l’Agenda 2012 ens preguntàvem quina Humanitat podem i volem ser, quina vida podem i volem viure, quina convivència anhelem. Aquesta Agenda del 2013 aterra en el camp de batalla de l’Economia, on es decideix la voluntat i la possibilitat de viure i de conviure tota la Humanitat amb veritable dignitat humana.

L’Agenda aborda L’Altra Economia. Que no és pas per a res un tema nou, sinó que empalma amb la lluita utòpica de tanta Humanitat, en moviments i revolucions, amb diferents noms, però en la recerca de la justícia, contra la fam i l’esclavitud, contra tots els règims polítics que han negat el sòl i el pa a la majoria de la Humanitat una.

Parlem de L’Altra Economia, altra de veritat, radicalment alternativa, no pas simplement de <reformes econòmiques>. De reformismes barats el Déu de la Vida ens en lliuri. L’Altra Economia no pot pas ser només econòmica; ha de ser integral, ecològica, intercultural, al servei del Bon Viure i del Bon Conviure, en la construcció de la plenitud humana, desmuntant l’estructura econòmica actual que està exclusivament al servei del mercat total, apàtrida, homicida de persones, genocida de pobles. Somiem amb un canvi sistèmic que atengui les necessitats i aspiracions de tota la Família Humana reunida a la casa comuna, l’Oikos. <Oiko-nomia> és l’administració de la casa, que té com a llei la fraternitat/sororitat.

Aquesta economia només pot esdevenir-se a partir d’una consciència humana i humanitzadora que rebutgi la desigualtat escandalosa en la qual està estructurada la societat actual. Una Economia per a totes les persones i per a tots els pobles, en comunió de lluites i esperances. Com somiava aquell camperol per als seus nou fills: <més o menys per a tots>. A nivell de família, de veïnat, de ciutat, de país, de continent, de món. Sempre a partir dels pobres i exclosos; construint des de la terra el Poble, des de la seva suor, des del seu crit i el seu cant, des de la sang vessada per tantes multituds de màrtirs testimonis.

Els informes del PNUD ens estan recordant que el 20% més ric de la població mundial absorbeix el 80% de les riqueses mundials, i que el 20% més pobre s’ha d’acontentar amb l’1,6%. Segons Noam Chomsky, 230 famílies són posseïdores del 80% de la riquesa mundial. Mentre continuïn aquestes xifres de desigualtat monstruosa no hi haurà pau ni justícia al món.

L’economia altra ha de ser la socialització dels bens majors, que són patrimoni de tota la Humanitat: la terra, l’aigua, la vivenda, la salut, l’educació, el treball, la comunicació, la mobilitat...

L’economia de mercat especulativa, financera, regeix el món i així tot està sotmès a la macrodictadura de l’economia capitalista neoliberal. En comptes d’una política social s’ha imposat el mercat total i la seva economia especulativa financera globalitzada.

La civilització que avui ens domina és l’estructuració capitalista de l’egoisme, de la prepotència, de l’exclusió, de la fam, de la mort abans d’hora i per causes iniqües...

El teòleg màrtir Ellacuría propugnava <la civilització de la pobresa>. Jo la traduïa com <la civilització de la sobrietat compartida>. Si continuem fent del lucre a qualsevol cost la pauta de l’economia, seguiran creixent la fam, la misèria, la violència, la depredació. El creixement capitalista neoliberal només es pot vèncer amb un <decreixement> harmònic i mundial. <El Bon Viure i el Bon Conviure> exigeixen i possibiliten que la Humanitat creixi veritablement, humanitzant-se en tots els àmbits.

<Humanitzar la Humanitat> és la consigna. Ecològicament, pluriculturalment, iguals i diferents a la Casa Comuna, l’Oikos. A la llum de la fe religiosa, sobretot, aquesta economia altra serà una veritable espiritualitat: de compassió solidària amb tots els caiguts al marge del camí; d’indignació profètica davant tots els ídols de mentida i de mort; de convivència amorosa amb tots els éssers. Suposa una autèntica conversió al Misteri de la Vida, al Déu d’aquest Misteri, a l’Oikos que cohabitem. Es dirà que és utopia; i ho és. Una utopia legítima si es viu dia a dia construint-la a base d’amor i d’esperança. És una economia-utopia que s’ha d’anar inventant des de la pràctica diària. Obligarà a reveure a fons la noció i la pràctica de la propietat privada, tinguda com a sacra i il·limitada. Les Religions, l’Església concretament, han servit per justificar l’entronització d’una propietat privada que és privativa i privadora.

En els primers temps de l’Església, en contrapartida, aquells venerables bisbes teòlegs dictaminaven categòricament: <allò que et sobra no és teu>. Acumulant en poques mans i excloent les majories, la propietat privada ve a ser una guerra a mort entre els opressors i els oprimits, que diria el teòleg Comblin, entre els que tenen i els que no tenen, que diria Cervantes. En llenguatge bíblico-teològic tenim la paraula clau per parlar de l’Altra Economia, veritablement altra: el Regne, l’economia del Regne. Obsessió de Jesús de Natzaret, revolució total de les estructures personals i socials. Utopia necessària, <obligatòria>, perquè és la proposta del mateix Déu de la Vida, Pare-Mare de tota la família humana. Pere Casaldàliga

Programa

10:00 h. Inscripcions i recollida de documentació.
10:30 h. Benvinguda.
10:45 h. Ponència i col.loqui: LA BASE DE L’ECONOMIA SÓN LES PERSONES, NO EL DINER a càrrec d'Arcadi Oliveres
12:15 h. Cafè
12:45 h. DESCALÇ SOBRE LA TERRA VERMELLA; la sèrie sobre Pere Casaldàliga.
Aquest estiu s’ha dut a terme, a Sao Felix do Araguaia, el rodatge d’una mini-sèrie sobre Pere Casaldàliga. Basada en la novel.la del mateix nom, relata els primers anys d'en Pere a Brasil.
Amb la participació de Francesc Escribano (autor del llibre i productor), Oriol Ferrer (director de la sèrie) i dels actors: Eduard Fernández, Clara Segura, Mònica López, Kai Puig...

Missatge de Pere Casaldàliga

14:30 h. Dinar
16:00 h. RECORDANT ELS 25 ANYS DE TROBADES
16:30 h. CONCERT: càrrec de CARLES CASES piano i QUERALT ROCA clarinet
18:00 h. Eucaristia

09/02/2013

L’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga celebra la tornada a casa del Bisbe Pere. Agraïm tot el suport rebut, i les mostres de solidaritat amb el bisbe Casaldàliga i amb el poble Xavante.

El Bisbe Pere està de nou a casa, a Sâo Felix d’Araguaia la desintrusió de les terres de Marâiwatsédé  s’està realitzant sota control de la Policia Federal, les famílies que tenen dret de Reforma Agrària es van instal·lant en terres apropiades cedides pel Govern i a Sâo Félix el clima de tensió està controlat, el que ha possibilitat que el Bisbe Pere pugui començar el nou any al costat del seu poble.

Són moltes les mostres de suport que han arribat i estem convençuts de que el ressò internacional ha contribuït a que el procés de retorn de les terres al poble Xavante vagi endavant.

Aquest suport internacional a la causa indígena és molt important i cal que continuï,  cal vetllar  perquè siguin reconeguts els Drets de tots el Pobles Indígenes.

Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga.
Barcelona-Catalunya

Barcelona, 31 de desembre de 2012

27/12/2012

feta per Paulo Gabriel
EL CAP I EL COR PODEN CAMINAR MOLT, ENCARA QUE SIGUI AMB BENGALA

Pere Casaldàliga, 82 anys, bisbe emèrit de la Prelatura de São Félix do Araguaia, MT, missioner claretià, ha estat 43 anys el primer bisbe d’aquesta Prelatura. Avui, gran i malalt, acostuma a dir “ara estic acaronant la mandra i l’esperança”. Pràcticament no es mou de São Félix per causa de la malaltia de Parkinson. Viu rebent persones de les més variades condicions, creences i ideologies; llegint molt, responent cartes i missatges, resant i celebrant amb la comunitat. Sempre acollidor i amb bon humor, la seva presència continua animant la “caminhada” d’una Església compromesa amb les causes majors de la justícia i de la pau, de la problemàtica indígena, de les lluites per la terra, de defensa del medi ambient i de la solidaritat.

Paulo Gabriel: El dia 16 de febrer vas complir 82 anys. Envellir, què és?...

Pere Casaldàliga: En primer lloc, consti que la vellesa no és la millor edat, com es diu una mica frívolament; És l’última, això si. Envellir pot ser de moltes maneres. Infeliçment també depèn en gran part de la situació social de la persona vell o vella (i dic “vell o vella”, perquè em sembla més natural). Així per a tots i totes envellir és anar perdent energies, flexibilitat, de vegades el bon humor, disponibilitat. “Cavall vell” com dic jo; Un camperol em va replicar: “cavalo velho, pasto novo”. I jo afegeixo: “a prop de casa”. Avui en els dos móns , el Primer i el Tercer, es viu amb freqüència la vellesa en solitud; en la pobresa, fins i tot amb un tractament de luxe, però lluny, que no incomodi. Hi ha moltes residències de diverses categories, però sense escalfor, en la fredor, en l’oblit real.

Paulo Gabriel: Fa uns 20 anys, que pateixes de Parkinson. Sols dir: “Germà Parkinson”. Què significa això?

Pere Casaldàliga: Bé, a vegades el Parkinson, més que germà, és un cosí de lluny. Però he de dir amb sinceritat que, davant de tanta vellesa malalta, matxucada, el meu Parkinson és molt comprensiu. No tinc dolor, no estic impossibilitat. Ara bé, evidentment, se sent el Parkinson com una maregassa que s’apodera de l’organisme, de certes funcions vitals. A mi, per exemple, m’agradava molt caminar, ara estic limitat a l’espai de la casa, i tinc veritable enyorança de les muntanyes, de les caminades, de certes trobades...

Seria molt ingrat si no reconegués l’atenció carinyosa amb la qual m’acompanya el poble, els companys i companyes de la comunitat, persones solidàries de Brasil, del món. Puc resar, llegir, atendre visites, veure alguns vídeos, compartir inquietuds i esperances. Així, en resumides comptes, la meva vellesa, per a mi, és la millor edat: ja que no en tinc cap altra.

Diuen que els vells, com que no podem pecar, ens dediquem a donar consells. Per a mi mateix em primer lloc i per a tots i totes , vells i joves, el desafiament és la convivència, una convivència en el respecte, en l’estimació, en el carinyo. Sempre i cada vegada més en aquesta autèntica fe cristiana que és: la confiança en el Déu de la Vida, el compartir diàriament el Misteri Pasqual, la comunió amb les grans causes del Regne, a l’Església i a la Societat, i en els diferents móns enllà. El cap i el cor poden caminar molt, encara que sigui amb bengala.

Paulo Gabriel: I la mort ?

Pere Casaldàliga: La mort és el final de la vida temporal. És el pas cap a l’eternitat, un traspàs pasqual. Sempre en la vida. Un gran escriptor amic, Llorenç Gomis, va publicar les seves memòries amb aquest títol: “Una temporada a la Terra”. Jo dic sempre que la nostra alternativa és: vius mortalment o ja vius ressuscitat. La mort em mereix molt respecte: Por, em sembla que no. Tinc un poema que diu: “...I arribaré amb esglai de veure que vaig caminar tota la vida a la palma de la Teva Ma”.

Paulo Gabriel: El dia 24 de març es compleixen 30 anys del martiri de Don Romero. Has escrit un missatge per aquesta data. Està viu Sant Romero de la Nostra Amèrica?

Pere Casaldàliga: A la Nostra Amèrica i al Món. És un sant universal, dels catòlics, dels evangèlics, i fins i tot dels ateus, per la seva espiritualitat integral, per la seva santedat mística i política, per haver donat la vida en la seva opció pels pobres i per enfrontar-se profèticament als poderosos dels diners, de la prepotència, de les armes. Ell va prometre: “Si em maten ressuscitaré en el poble de El Salvador”. Està ressuscitant, essent pasqua en la Pasqua, profeta universal.

Pàgines