09/02/2013

L’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga celebra la tornada a casa del Bisbe Pere. Agraïm tot el suport rebut, i les mostres de solidaritat amb el bisbe Casaldàliga i amb el poble Xavante.

El Bisbe Pere està de nou a casa, a Sâo Felix d’Araguaia la desintrusió de les terres de Marâiwatsédé  s’està realitzant sota control de la Policia Federal, les famílies que tenen dret de Reforma Agrària es van instal·lant en terres apropiades cedides pel Govern i a Sâo Félix el clima de tensió està controlat, el que ha possibilitat que el Bisbe Pere pugui començar el nou any al costat del seu poble.

Són moltes les mostres de suport que han arribat i estem convençuts de que el ressò internacional ha contribuït a que el procés de retorn de les terres al poble Xavante vagi endavant.

Aquest suport internacional a la causa indígena és molt important i cal que continuï,  cal vetllar  perquè siguin reconeguts els Drets de tots el Pobles Indígenes.

Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga.
Barcelona-Catalunya

Barcelona, 31 de desembre de 2012

27/12/2012

18 de desembre de 2012 bloc gustavoduch

Els titulars de premsa fa uns dies ho deien així: “Pere Casaldàliga obligat a fugir de Sao Fèlix do Araguaia per les amenaces de mort que ha rebut de grans terratinents per la seva defensa dels Drets Indígenes”. Nosaltres hi afegim que les amenaces a Dom Pedro, com l’anomenen a Brasil, son una altra mostra d’una globalització que fa de l’alimentació de les persones un negoci assassí pel Planeta i per a molts milions de persones. I Catalunya no n’és aliena.

Son ben coneguts molts interessos econòmics, polítics i/o geoestratègics que durant bona part del segle XX van ser la causa d’expulsar o fins i tot d’exterminar un gran nombre de pobles indígenes a tota Amèrica, també al Brasil. Com el poble Xavante, de la terra indígena Marãiwatsédé, que el 1964 van ser deportats en avions militars al sud de la regió per deixar lloc a la companyia agropecuària Suiá- Missú. En poc temps, Suiá-Missú es convertiria en una de les majors hisendes del món. Més tard en aquestes mateixes terres van entrar altres empreses o unes poques famílies que les convertirien en grans latifundis. Aprofitant la falta de regularització de les terres, moltes d’aquestes es van revendre il·legalment a petites famílies pobres que, tot i sabent que eren originàriament indígenes, ho veien com una oportunitat per sortir de la misèria.

A pocs quilòmetres d’aquest lloc viu des de fa 44 anys en Pere. I gràcies al compromís de persones com ell i la lluita incessant de les poblacions indígenes i altres col·lectius, s’ha desbloquejat el reconeixement a la història de la població indígena Xavante de Marãiwatsédé, fins al punt que ara, complint un mandat judicial, s’ha decidit executar el retorn de les terres que sempre havien habitat. Però é clar, a més del 80% de les terres Marãiwatsédé ara hi viuen “nous ocupants” que no estan d’acord en ser reubicats o desposseïts d’aquesta terra. I és en aquest moment de reparació històrica quan grans terratinents, utilitzant en la primera línia del front a les famílies dels petits assentaments, estan passant de la pressió política a l’ús de la força. I han començat amenaçant a qui més clarament s’ha posicionat amb el seu testimoni, en Pere Casaldàliga i altres persones o organitzacions que han defensat que la terra sigui retornada a qui li pertany, i que les famílies enganyades que hi viuen siguin reubicades a altres terres no utilitzades i on podrien recuperar la seva activitat.

No és d’estranyar que sigui ara que el monocultiu de soja per alimentar al bestiar està ja trepitjant l’Àrea Indígena Marãiwatsédé i apunt d’arribar a Sao Fèlix, quan es vol silenciar, entre d’altres, la veu compromesa d’en Pere Casaldàliga. Es vol imposar novament el monopensament neoliberal on acumular riquesa és suficient excusa per poder amenaçar la defensa dels drets fonamentals. És ara quan els cal silenciar qualsevol veu que pugi frenar l’avenç d’aquest agronegoci mundial, del que a Catalunya hi tenim part de la solució.

No cal anar allà per veure-ho amb els nostres ulls. Es pot fer per internet sense sortir de davant la pantalla de l’ordinador. Amb un programa que permeti veure la Terra des d’imatges aèries, fixant-nos en Brasil, Paraguai, Argentina, Bolívia o altres països que ens exporten la soja o el blat de moro. Sense necessitat d’ampliar massa es pot veure com la selva s’està tornant quadriculada, en grans parcel·les amb unes carreteres enmig que faciliten exportar aquesta soja des d’allà fins al port de Barcelona, Tarragona o qualsevol part del món. I aquesta soja entra dins el pinso dels nostres porcs, gallines o vaques, en un model productiu intensiu i contaminant que enriqueix a uns pocs a la mateixa velocitat que ofega a la petita pagesia catalana.

En definitiva, comença a ser el moment de sentir-nos més partícips quan els mitjans fan ressò d’unes mares argentines denunciant avortaments per culpa de les fumigacions dels camps de soja al costat del seu barri, o quan a Paraguai assassinen a 10 pagesos que es resistien a abandonar els seus assentaments perquè grans companyies volen per fer monocultiu de soja transgènica, o quan coneixem que en Miguel Galvan, pagès argentí, és assassinat per la mateixa cobdícia.

I potser començarem a entendre que per evitar que gent com en Pere Casaldàliga sigui amenaçada per la seva defensa dels drets indígenes, també cal que nosaltres lluitem aquí per que la alimentació catalana estigui basada en els nostres propis recursos productius i en les mans de moltes, petites i sostenibles agricultures locals.

David Fitó y Gustavo Duch (*) de la Revista SOBIRANIA ALIMENTÀRIA, BIODIVERSITAT I CULTURES

27/12/2012

feta per Paulo Gabriel
EL CAP I EL COR PODEN CAMINAR MOLT, ENCARA QUE SIGUI AMB BENGALA

Pere Casaldàliga, 82 anys, bisbe emèrit de la Prelatura de São Félix do Araguaia, MT, missioner claretià, ha estat 43 anys el primer bisbe d’aquesta Prelatura. Avui, gran i malalt, acostuma a dir “ara estic acaronant la mandra i l’esperança”. Pràcticament no es mou de São Félix per causa de la malaltia de Parkinson. Viu rebent persones de les més variades condicions, creences i ideologies; llegint molt, responent cartes i missatges, resant i celebrant amb la comunitat. Sempre acollidor i amb bon humor, la seva presència continua animant la “caminhada” d’una Església compromesa amb les causes majors de la justícia i de la pau, de la problemàtica indígena, de les lluites per la terra, de defensa del medi ambient i de la solidaritat.

Paulo Gabriel: El dia 16 de febrer vas complir 82 anys. Envellir, què és?...

Pere Casaldàliga: En primer lloc, consti que la vellesa no és la millor edat, com es diu una mica frívolament; És l’última, això si. Envellir pot ser de moltes maneres. Infeliçment també depèn en gran part de la situació social de la persona vell o vella (i dic “vell o vella”, perquè em sembla més natural). Així per a tots i totes envellir és anar perdent energies, flexibilitat, de vegades el bon humor, disponibilitat. “Cavall vell” com dic jo; Un camperol em va replicar: “cavalo velho, pasto novo”. I jo afegeixo: “a prop de casa”. Avui en els dos móns , el Primer i el Tercer, es viu amb freqüència la vellesa en solitud; en la pobresa, fins i tot amb un tractament de luxe, però lluny, que no incomodi. Hi ha moltes residències de diverses categories, però sense escalfor, en la fredor, en l’oblit real.

Paulo Gabriel: Fa uns 20 anys, que pateixes de Parkinson. Sols dir: “Germà Parkinson”. Què significa això?

Pere Casaldàliga: Bé, a vegades el Parkinson, més que germà, és un cosí de lluny. Però he de dir amb sinceritat que, davant de tanta vellesa malalta, matxucada, el meu Parkinson és molt comprensiu. No tinc dolor, no estic impossibilitat. Ara bé, evidentment, se sent el Parkinson com una maregassa que s’apodera de l’organisme, de certes funcions vitals. A mi, per exemple, m’agradava molt caminar, ara estic limitat a l’espai de la casa, i tinc veritable enyorança de les muntanyes, de les caminades, de certes trobades...

Seria molt ingrat si no reconegués l’atenció carinyosa amb la qual m’acompanya el poble, els companys i companyes de la comunitat, persones solidàries de Brasil, del món. Puc resar, llegir, atendre visites, veure alguns vídeos, compartir inquietuds i esperances. Així, en resumides comptes, la meva vellesa, per a mi, és la millor edat: ja que no en tinc cap altra.

Diuen que els vells, com que no podem pecar, ens dediquem a donar consells. Per a mi mateix em primer lloc i per a tots i totes , vells i joves, el desafiament és la convivència, una convivència en el respecte, en l’estimació, en el carinyo. Sempre i cada vegada més en aquesta autèntica fe cristiana que és: la confiança en el Déu de la Vida, el compartir diàriament el Misteri Pasqual, la comunió amb les grans causes del Regne, a l’Església i a la Societat, i en els diferents móns enllà. El cap i el cor poden caminar molt, encara que sigui amb bengala.

Paulo Gabriel: I la mort ?

Pere Casaldàliga: La mort és el final de la vida temporal. És el pas cap a l’eternitat, un traspàs pasqual. Sempre en la vida. Un gran escriptor amic, Llorenç Gomis, va publicar les seves memòries amb aquest títol: “Una temporada a la Terra”. Jo dic sempre que la nostra alternativa és: vius mortalment o ja vius ressuscitat. La mort em mereix molt respecte: Por, em sembla que no. Tinc un poema que diu: “...I arribaré amb esglai de veure que vaig caminar tota la vida a la palma de la Teva Ma”.

Paulo Gabriel: El dia 24 de març es compleixen 30 anys del martiri de Don Romero. Has escrit un missatge per aquesta data. Està viu Sant Romero de la Nostra Amèrica?

Pere Casaldàliga: A la Nostra Amèrica i al Món. És un sant universal, dels catòlics, dels evangèlics, i fins i tot dels ateus, per la seva espiritualitat integral, per la seva santedat mística i política, per haver donat la vida en la seva opció pels pobres i per enfrontar-se profèticament als poderosos dels diners, de la prepotència, de les armes. Ell va prometre: “Si em maten ressuscitaré en el poble de El Salvador”. Està ressuscitant, essent pasqua en la Pasqua, profeta universal.

Pàgines